Publicidad
Publicidad
Publicidad
Información del evento
  • Fecha del fotorreportaje:

Descripción:

Artista vs. Crític Un artista i un periodista junts sobre el mateix escenari. L'artista interpreta la seva música; el crític formula les seves preguntes. Una mescla d'actuació musical, entrevista, crítica i, sobre tot, complicitat i bon humor que aportarà al público una nova manera de disfrutar dels seus ídols i permetrà conèixer millor tant als que fan les cançons que ens agraden com als que escriuen sobre elles.

 

Lluís Gendrau i Julià (Malgrat de Mar, 1966) Periodista i Director Editorial del Grup Enderrock, que edita les publicacions Enderrock, 440Clàssica i Anuari de la Música, el setmanari digital EDR i els diaris digitals Sons de la Mediterràni i Jaç. Llicenciat en Ciències de la Informació, per la Universitat Autònoma de Barcelona. Realitzador del programa Sona 9 a Catalunya Ràdio i iCat.cat. President de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Ha estat fundador i impulsor de diversos mitjans de comunicació locals i comarcals en premsa escrita, ràdio i televisió.

 

Joan Garriga (La Garriga, Vallès Oriental, 1972) Va créixer quan, a Catalunya, les orquestres de ball ajudaven la gent a recuperar el carrer i les places de pobles i ciutats; dignificaven la festa i lideraven l’alegria segrestada durant anys de silenci i foscor. Com ell mateix explica en moltes entrevistes, l’ambient d’aquells balls populars, on es barrejaven músiques i generacions, va marcar la seva trajectòria musical i vital. El 1995, Garriga ja havia començat a tocar l’acordeó diatònic, va ser quan, amb dos músics més, va fundar Dusminguet. Des del primer moment, va ser un grup diferent en el panorama musical. En aquells anys, Barcelona estava considerada la capital del sud i en els seus carrers tocaven musics vinguts de totes les parts del món. L’ empremta de la globalització va influenciar la banda i en el seu repertori sonaven ritmes balcànics, tex-mex, vallenato, cumbia, reggae, hip hop, cajun, havaneres... Dusminguet van ser pioners en la mescla de ritmes i gèneres, van ser una banda innovadora i inclassificable, malgrat que més tard se’ls etiquetés com a música mestissa. Van tocar en molts països i es van separar el 2004, en ple èxit però amb la sensació d’haver arribat a la fi del projecte. En aquest final d’etapa, Garriga ja tenia guanyada fama com acordionista. Va tocar amb Amparo Sánchez (Amparanoia) i amb altres formacions que reclamaven la seva participació i va començar a col·laborar amb Marià Roch (ex-Sencilos, ex-Jarabe de Palo), company de territori i energies musicals. Fruit d’aquesta trobada s’inicià el projecte de La Troba Kung-Fu. El 2013 es publica Santalegria, el tercer, i de moment, últim disc de La Troba. En ell, el paisatge és molt local: polígons industrials, autopistes, peatges, cases a mig construir, zones urbanitzades abandonades. Al mateix temps, és molt universal perquè mostra els esquelets dels edificis que l’especulació —aquí, allá, arreu— construí. A Santalegria la rumbia té una gran presència com declaració de principis. Rumbia transatlàntica, d’anada i tornada, que uneix i estreny llaços, que mostra clarament que el món és més petit del que ens fan creure, que la gent pot entendre’s millor escoltant-se. La música és el llenguatge que defineix els pobles, la seva manera de ser, ballar i emocionar-se. Rumbia que derriba les muralles invisibles dels pensaments únics que volen desactivar les respostes de la gent, col·lectiu soberà, que en el país del demà decidirà com i quan ballar. El país on viu La Troba, arrelat en la terra, que encara cultiva el somni d’un món millor i possible.

Fotógrafos:

  • Sara H.
Publicidad
Publicidad
Publicidad
Publicidad